Les forces aèries republicanes van disposar d’un nombre d’efectius escàs, bimotors Tupolev SB-2 Katiuska de fabricació soviètica. La seua presència al front no va superar els nou aparells.
Les aviacions franquistes (Aviación Hispana, la Legió Condor i l’Aviazione Legionaria) mantenien una superioritat pròxima de 10 a 1.

A mesura que avançava la batalla, la inferioritat republicana es va anar fent més evident. Tot i això, els republicans van oposar resistència fins que les seues esquadrilles van anar minvant per la impossibilitat de reposar material.
Les set contraofensives franquistes disposaren d’una aviació tàctica i estratègica que arrasava les posicions republicanes amb una eficàcia desmoralitzadora, possiblement la mateixa sensació desmoralitzadora que va patir l’aviació franquista quan contemplava com els milers de tones de bombes que llançava no servien per a anul•lar definitivament els ponts ni menys encara la moral de resistència republicana, que restava de vegades sorprenentment intacta.
L’aviació republicana va disposar d’una quantitat important de caces, però sensiblement inferior a la de Franco.

L’Ebre va suposar per a les aviacions enfrontades un esforç màxim que es va concretar no sols en formacions de més de cent aparells lluitant sobre el camp de batalla, sinó que també va traspassar la barrera del temps, pel que fa a tàctiques i quotes en els combats.
En els primers combats aèris sobre Madrid els caces lluitaven en un nombre escàs. De manera progressiva, l’aviació va anar especialitzant-se, i mentre els caces es disputaven el cel a un segon nivell, els aparells de cooperació colpien les posicions arran de terra en una tàctica que va mantenir-se al llarg de la guerra.

La batalla de l’Ebre enllaça de manera directa amb episodis bèl•lics posteriors, com la batalla aèria a França o la d’Anglaterra: els combats a altituds properes als 8.000 metres va obrir un tercer nivell de combat que no es tornaria a veure fins aleshores.

L’ofensiva republicana va iniciar-se sense el suport aeri necessari. La major part d’aparells lluitaven en la defensa de València. No va ser fins passats cinc dies que els caces concentrats al País Valencià van anar als aeròdroms catalans.
En canvi, des del primer dia els bombarders pesants franquistes van fer endarrerir el subministrament de material, equip i vehicles a primera línia.

L’aclaparadora superioritat en efectius aeris va ser una de les claus que va minar la resistència republicana, va permetre als franquistes imposar-se definitivament al llarg de la darrera ofensiva contra Catalunya i va obrir el camí per a la victòria de Franco l’abril de 1939.

Fragments de l'article de David Gesalí, investigador, i David Íñiguez, taller de projectes Universitat de Barcelona.