Quan l’exèrcit de l’Ebre va creuar el riu la matinada del 25 de juliol del 1938 buscava aturar l’ofensiva feixista sobre València. Amb tot, alimentava objectius més ambiciosos: fer retrocedir l’exèrcit franquista que envaïa Catalunya. Però, per damunt de tot, l’ofensiva republicana volia guanyar temps. S’albirava una nova guerra a Europa entre les anomenades “democràcies occidentals”, Gran Bretanya i França, contra els nazis i feixistes, Alemanya i Itàlia. Si la guerra europea esclatava, la República lluitaria al costat de les democràcies i es podia donar un tomb decisiu a la guerra i derrotar el feixisme.

La República va llençar la seua ofensiva en un front en la corba que forma l’Ebre des de Faió (Matarranya) fins Xerta (Baix Ebre). A la vegada, es produiren atacs menors a Mequinensa i Amposta.
Tot i l’èxit dels primers dies, l’ofensiva patia greus deficiències: el tancament de la frontera francesa impedia l’arribada de material, es continuava sent inferior en artilleria i sobretot en aviació, era temerari lluitar amb el riu a les espatlles,...
Així i tot, les forces republicanes, formades per gairebé 100.000 homes, creuaren el riu, sorprengueren les tropes feixistes i les feren retrocedir en el sector dentral de l’ofensiva.
El punt culminant es produí en l’atac a Gandesa l’1 d’agost. S’arribaren a ocupar algunes cases però aquest punt clau per a la defensa franquista no va poder ser conquerit. L’ofensiva republicana s’aturà i temporalment s’estabilitzà el front.

De totes les possibilitats estratègiques, Franco va escollir la més costosa en vides humanes.
Abans de llençar cada una de les set grans ofensives, sobre les defenses republicanes queia un autèntic diluvi de bombes i projectils, fruit d’una clara superioritat artillera i aèria. Posteriorment, la infanteria franquista devien ocupar, en teoria de manera fàcil, les línees republicanes.
Les trinxeres republicanes no eren fàcils d’ocupar. Ben fortificats i ajudats per l’orografia del terreny, la progressió franquista va ser molt lenta i costosa.

En plena batalla (29-30 de setembre) es produí la Conferència de Munic. Hitler i Mussolini van combinar amb habilitat la por de francesos i britànics a una nova guerra europea amb promeses que mai pensaren acomplir. Així, els governs britànic i francès van acceptar la pau a qualsevol preu i abandonaren a la seua sort el Govern legítim republicà, negant-li armes, municions i, sobretot, el suport polític. Mentre, els feixistes europeus van abocar més ajuda a Franco.

Després de gairebé tres mesos, les tropes franquistes van aconseguir fer recular els republicans a les seues posicions a l’altra banda del riu. Les darreres forces republicanes creuaven l’Ebre la matinada del 16 de novembre. Darrere quedaven més de cent dies de combat, uns 15.000 morts, més de 30.000 ferits i malalts, i uns 20.000 presoners: una autèntica hecatombe.

La derrota de l’Ebre va significar el cop definitiu per a la República, no sols per l’elevada llista de baixes i la desaparició de tones de material de guerra, sinó per la confirmació de la seua dèbil posició en el panorama internacional.
El sacrifici de milers i milers de joves va ser militarment estèril, però va significar una fita èpica en la història de Catalunya.

Extractes de l'article de Joan Carles Luque, historiador.