Xavier Vendrell, abril de 2003.

Dins del debat sobre la disponibilitat hídrica de les conques internes de Catalunya es va afegir, malauradament per a tots els catalans i molt especialment per a la gent de les Terres de l'Ebre, el fet que el Govern de l'Estat espanyol aprovés, amb el suport del Govern de la Generealitat, un Plan Hidrológico Nacional on se solucionava la suposada mancança d'aigua de les conques internes de Catalunya i del sud peninsular (País Valencià, Múrcia i Almeria) amb el transvasament de 1.050 hm3/any d'aigua del riu Ebre.

L'aprovació del pHN, a corre-cuita i sense el mínim consens territorial, social i científic, va significar el detonant d'una gran mobilització social i política per a la instauració d'una nova cultura de l'aigua, i en defensa de les Terres de l'Ebre. Aquesta manca de consens va quedar reflectida en l'actitud prepotent i poc democràtica del ministre d'Agricultura, el tristament conegut per tothom Arias Cañete, quan en el transcurs d'una visita a la Comunitat Murciana va afirmar sense amagar-se que "la aprobación del PHN será un paseo militar, solo hay que mirar dónde el PP tiene mayoría y dónde no", "el PHN se va a aprobar por huevos".[...]

Finalment, un cop construídes les infraestructures i els canals que permetran el transvasament d'aigua cap al sud peninsular, no és gens clar que el Govern de torn de l'Estat, davant d'una forta pressió social i política, no permeti el transvasament de quantitats d'aigua més grans que les fixades, o fins i tot a l'estiu. [...]

Un cop més, el Govern de l'Estat espanyol està fent aparèixer els catalans davant la resta de territoris peninsulars, com una gent insolidària que només pensa en el seu propi interès. Les manifestacions a les comunitats autònomes governades pel Partit popular, subvencionades amb diners públics i amb el lema Agua para todos, no ajuden a millorar les relacions entre Catalunya i la resta de l'Estat, i es busca especialment la confrontació amb el País Valencià, en un més dels intents d'evitar la reconstrucció nacional dels Països Catalans.

Joan Puigcercós al ple del Congrés dels Diputats (22/03/2002)

"Estamos ya en un ciclo de cambio climático y el modelo regeneracionista es obsoleto. El Plan Hidrológico Nacional es básicamente un negocio. Ustedes han pasado del regeneracionismo al modelo de negocio sobre el agua. ¿Quién va a hacer el negocio con el PHN? Algunas grandes empresas de la construcción, de las grandes infraestructuras, casi multinacionales, que al mismo tiempo van a subcontratar a otras empresas y éstas van a subcontratar a otras empresas. Es un modelo ya conocido, con grandes comisiones, o lo que podríamos decir, el modelo estraperlista puesto en el s.XXI. También van a ganar un modelo de agricultura insostenible, de abuso de los abonos y de los fitosanitarios, de salinización de los acuíferos, como es el modelo de Murcia, que en definitiva ha provocado el cultivo itinerante porque las tierras no aguantan tanta rotación.

Es más, hoy Murcia consume más agua que antes del trasvase Tajo-Segura. En definitiva, es un modelo de agricultura insostenible que se va a mantener, a acrecentar y que seguramente no va a aguantar la previsión de que un día se liberalice el comercio de agricultura con el Tercer Mundo. También es un modelo que alimenta un crecimiento turístico obsoleto. Hoy en el País Valencià, en la provincia de Alicante, se han diseñado dos campos de golf, dos nuevas propuestas de campos de golf, y hay que ver con qué impotencia la oposición en las Cortes valencianas plantea modelos de aprovechamiento y de ahorro de agua y con qué ignorancia el Gobierno valenciano no los oye. Por último, consolida un modelo perverso de que todo el mundo tiene que vivir forzosamente en el litoral, donde los servicios, los recursos se esfuerzan en esta zona y no que los servicios se esfuercen en el interior, donde hay agua.

Además, el PHN adolece de fallos: no someter préviamente el PHN a una evaluación ambiental, ni haber previsto, con un mínimo de seriedad y sentido común, el impacto de este plan. No se contabilizan bien los costos en aras de la pretendida bondad del proyecto: grandes presas, regulación de infraestructuras de transporte, distribución, transformación de numerosos regadíos o costes de bombeo [...] Ya existe hoy una reducción neta de los recursos hídricos en el río Ebro, a su paso por Tortosa, de 3.000 Hm3. Con el trasvase se pone en peligro la estabilidad ecológica y ambiental del delta, acelerando el proceso de salinización y de retroceso del delta, afectando a las actividades marisqueras y pesqueras."

Marta Cid al Senat.

"...quieren aprobar un Plan Hidrológico cuyo único objetivo es un trasvase, el del río Ebro, y han obtenido un suspenso generalizado de la comunidad científica.
Señor Ministro, es una lástima porque el problema existe, porque nos falta un verdadero Plan Hidrológico que dé respuestas al problema del agua, que asegure una gestión correcta del recurso, que se base en la eficiencia, en el ahorro, en la sostenibilidad del propio recurso y lo haga desde el diálogo y con consenso. [...] El Gobierno ha gastado y sigue gastando millones en campañas publicitarias para convencer a muchos ciudadanos de que con este pla ganamos todos. Pero lo cierto es que todos perdemos la oportunidad histórica de hacer las cosas bien. El debate sobre este tema y su proceso legislativo han sido un diálogo de sordos porque ustedes sólo estan dispuestos a escuchar lo que quieren oír. Ese es el diálogo que usted ha fomentado.
Este es un plan que no planifica nada, que sólo planifica obras. Es un plan de obras. [...] Han apelado ustedes a la solidaridad...
Señorías, el único que puede ser solidario es el Gobierno. Sean solidarios y no presentennos un Plan Hidrológico que no se base en el engaño, en hacer creer a la gente que el agua es un recurso ilimitado. Hagan pedagogía y den ejemplo de una nueva cultura del agua que asegure el futuro de todos. [...] No nos acusen ustedes de ir contra los intereses del Estado, porque, señor Ministro, el Estado somos todos y este Plan Hidrológico no está hecho para todos porque ustedes lo han convertido en un arma política que favorece la división y los enfrentamientos."

Manolo Tomàs a Algemesí (13/09/2002).

"L'Ebre no pot assumir tot el que es pretén d'ell. Els números que acompanyen el pHN són falsos. Durant deu mesos de l'any aquest riu no aporta aigües a la mar, és l'aigua marina la que penetra riu amunt arribant fins a 40 Km. riu endins. Quan resulta que el 40% de la superfície del Delta està només a 20 cm. sobre el nivell del mar, suposa un greu perill per a la seua supervivència i integritat. El Delta de l'Ebre és un dels més grans del Mediterrani, sustenta un ric ecosistema i una extenso zona agrícola [...] Cal desterrar la idea que els rius perden les seues aigües al mar... Un riu no és un barranc que porta aigua: és tot un ecosistema que porta aparellat un àmbit sociocultural i econòmic, d'agricultura i pesca. L'aigua de cap manera es perd, sinó que permet l'existència d'una de les zones pesqueres més riques de la nostra costa [...] No es pot hipotecar el futur dels rius per interessos egoístes de particulars [...] el Govern espanyol vol enfrontar-nos uns pobles amb altres."

Pedro Arrojo:

"L'aigua de l'Ebre arribarà a Tous per regar la Ribera i subministrar aigua a València, mentre que per al transvasament Xúquer-Vinalopó s'emportaran l'aigua del Xúquer. A més, el PHN preveu el destí de 200 hm3 per a Castella-la Manxa de l'aigua del Xúquer perquè els terratinents reguen dacsa subvencionada per Brusel·les, o baixarà pels transvasaments Tajo-Segura i Xúquer-Vinalopó cap a infinites urbanitzacions i camps de golf a construir a Alacant i Múrcia. Amb això, l'aigua que tindran a la Ribera i a València es possible que arribe a tenir una conductivitat de 1.400 mcrs/cm (quantitat de sals que porta l'aigua en dissolució, fins a 1.000 mcrs/cm es considera aigua prepotable). Només per depurar aqueixa aigua de sals, costaria 40 PTES. més el m3."

Carles Ibáñez i Narcís Prat (El Punt, 30/11/2002)

"El Ministeri i els defensors del PHN ignoren una i altra vegada els problemes derivats dels nous embassaments i conreus que es faran a la conca [...]. La quantitat de sals a la part baixa de l'Ebre augmentarà en un 50% i farà difícil la potabilització de l'aigua per a Tarragona, Barcelona i fins i tot València.
L'aigua del transvasament s'ha presentat com una benedicció per als receptors. A la llarga pot ser una maledicció. La qualitat de les aigües que es transvasaran no és bona per a molts usos i encara empitjorarà si es fan totes les obres previstes en el PHN. Les sals aportades per l'Ebre poden afectar fins i tot àrees naturals que rebin aigües provinents de regadius amb aigua de l'Ebre. Més aigua de retorn de regadius vol dir més sals totals (en gran part de l'Ebre) i més nutrients i per tant més eutrofització (aigües plenes d'algues). A mitjà i llarg termini la sal que ara l'Ebre porta al mar es quedarà a la terra, la sal del transvasament serà un cost més per a les industries, possible problema sanitari per a aquells que en beguin, serà un pronlema per a les estacions de depuració. El benefici del transvasament pot transformar-se en malefici. Fóra molt més assenyat construir desaladores per abastir la població que no pas fer el transvasament. [...] Ens convé que la nova cultura de l'aigua penetri en el moll de l'os de tota la societat espanyola per superar aquesta vella, trista i dissortada visió de la gestió de l'aigua."

Entrevista a Pedro Arrojo realitzada per La Vanguardia (novembre 2003).

Rafael Pla López i Antonio Arnau,
membres del Moviment de Resistència Global (Pa amb tomaca)
(19/11/2002)

L'ESTAFA DE LA GLOBALITZACIÓ DE L'AIGUA
Estem acostumats a veure en les botigues rellotges japonesos, sabates italianes o fromatges suissos. I quan paguem ens tornen monedes franceses, alemanes, etc. Con estranyar-nos, aleshores, que vulguen que quan obrim l'aixeta caiga aigua de l'Ebro?

Però encara que el capitalisme global ho vulga globalitzar tot, les coses no són tan senzilles. Menjar un fromatge suís pot ser abellidor, però hi ha bens que es millor consumir-los prop d'on se generen, primant la localització i l'estalvi, per tal com transportar-los lluny provoca fortes distorsions i genera importants costos ambientals.

L'aigua (dolça) és ú d'aquests bens. Un be més limitat del que de vegades sembla, però que no s'hauria de tractar com una mercaderia apropiable per les multinacionals de l'aigua, sinó que requereix desenvolupar una nova cultura de l'aigua que evite el seu malbaratament, garantisca el seu ús social equitatiu i ecològicament sostenible com a bé públic i ature el procés de desertització.

Al País Valencià, aquesta desertització és un greu problema, al socaire dels nombrossos incendis que han assolat les nostres terres (alguns no massa misterosos)i de la desecació de zones humides (tampoc massa "naturals"). Molts marxals de les zones costaneres s'han eliminat o estan greument amenaçats, i moltes zones de l'interior s'han vist despoblades, sense habitants que visquen de la terra i tinguen cura d'ella, i amb una intensa erosió accelerada per urbanitzacions i activitats industrials menyspreadores de la natura. A això ha contribuït també el transvasament Tajo-Segura, fiasco que mai ha arribat a acomplir ni amb un terci d'allò promés, i que va deixar al regadius creats baix la seua expectativa sense dotacions de reg, fomentant la il·legal sobrexplotació d'aquífers amb l'ull grós de l'autoridad "competent". Així s'ha trencat l'equilibri ecològic als nostres montes i marxals, i la pérdua de vegetació, els incendis i la combinació de sequeres i riuades es reforcen recíprocament. És important maldar per una recuperació de la coberta vegetal que retinga l'aigua, regule la seua circulació i ature la desertització.

En lloc d'això, el Govern ens proposa un anomenat Pla Hidrològic Nacional que en realitat és un Pla de Transvasaments, basat en la realització d'obres immenses que augmentarien més encara la destrucció ecològica de les nostres terres, i que a mitjà termini agreujarien els problemes: en lloc d'aprendre la lliçó de la necessitat de respectar la natura per a combatre les causes de la desertització, incrementarien la seua degradació. Si no vols caldo, dues tasses!

La pretensió de globalitzar les aigues de l'Ebro (però també del nostreXúquer, aigua de millor qualitat de la que eventualment rebriem, no ho oblidem) s'incriu en una política de menyspreament de la natura que pretén, en darrera instància, alimentar urbanitzacions, parcs temàtics i camps de golf que malbaraten l'aigua, i també plenar les butxaques tant dels seus promotors com de les constructores i la faràndula que les envolta. No solament malbaratarien en grans construccions recursos públics (casolans o europeus) que serien millor utilitzats en la millora de serveis públics, sinó que els grans costos del trasllat de l'aigua a grans distàncies finalment els pagariem els seus consumidors. Al final consumiriem aigua més cara i de pitjor qualitat (per tal com l'aigua de l'Ebro té, per exemple, més salinitat que la del Xúquer que consumim ara en València, a més de la inevitable contaminació rebuda durant el seu recorregut) per a que uns pocs pogueren fer negoci en grans instal·lacions d'oci.

Per una nova cultura de l'aigua, per defensar el nostres rius i marjals, rebutjant malbarataments i transvasaments destructius i oposant-nos al Plà Hidrològic Nazional del govern del PP.